No crec massa ni en l’amor ni en l’amistat. No
crec en l’amistat perquè tot està sempre en procés de canvi, i mai no et pots
acostumar a estimar una única persona. És més, com més l’estimis, més malament
et sabrà quan màgicament comenceu a
perdre el contacte. I és així, no és res que digui jo; tot el que tens avui
demà ho hauràs perdut, qui diu demà diu demà passat o l’altre. Posats a ser
realistes, tot el que aprenem durant l’amistat, o tot el que vivim amb aquella
persona, això es queda. És un record molt dolç. Lo bo dels records és que
tendim a recordar només les coses bones dels demés, les dolentes les deixem per
quan som amb ells i puguem decepcionar-nos millor. I és igual com t’ho muntis,
sempre, i dic sempre, els éssers humans tindrem tendència a sentir-nos tristos
i pitjors. Us diria que em miréssiu a mi ara, dient que res té sentit ja que ni
l’amor ni l’amistat en té cap, de sentit; però no és això, jo estic essent realista. Si fos pessimista us
mataria a tots, sense pietat, doncs ho faria pel vostre bé i me’n sentiria orgullosa.
Dic que no crec en l’amor perquè és el tema, cosa,
diga-li com vulguis, més contradictòria que existeix. Com pot ser quelcom tan bonic, alhora tan
dolorós; com pot ser que el fet que sigui tan dolorós el faci bonic? És una de les
grans incògnites de la vida. I és aleshores quan et planteges, l’amor pot ser
sense dolor? Quan és amb dolor, fins on arriba? És greu, eh; perquè d’alguna
manera o altra s’acaba extingint. I, amics meus, aleshores, també s’ha acabat l’amor.
Jo afirmo q l’amistat i l’amor existeixen, però
afirmo que no existeixen perquè no són duradores, i aleshores, quan acaben, és
com si no haguessin existit, per dur que soni. I quan veus que no ha existit,
quan et sents que no serveix de res lluitar, i veus els teus ex-amics que saps
que plorarien si marxes. Parèntesi: per què plorarien? Plorarien pq et troben a
faltar explícitament? No. Plorarien única i exclusivament perquè dins seu els
queda l’esperança, trista, absurda i buida, que algun dia la flama del record
de la grandíssima amistat s’encengui de nou. Aleshores plorarien per res!
Perquè, el que un cop us va separar tampoc us acabarà de deixar-vos ajuntar.
I és per aquesta raó que defenso que tot és molt
absurd, que el món és molt estrany i que començo a redubtar i creure’m que jo
no sóc per estar aquí. Però no és res personal, és simplement que no ho entenc.
És a dir, és absurda la nostra tendència a estimar als demés si després els
perdem. I per evitar i justificar aquesta absurditat, en la gran cerca de la
lògica en aquell món utòpic, que repeteixo, no és el meu; per justificar-ho ens
plantegem que aleshores el que hem viscut amb ells ens ensenya a ser millors, a saber tractar millors als
demés més endavant en les properes amistats, etc. Però, ep, ep, ep!, nano!
Mira, ja tenim més premisses molt interessants que han caigut de la
súper-lògica: que serem millors, que volem aprendre, QUE TORNAREM A ESTIMAR,
que volem tornar a estimar... I de nou notem aquesta necessitat a evitar la
soledat, o evitar-nos a nosaltres; però no crec que sigui tant evitar-nos a
nosaltres sinó només sentir que el món no és tan absurd com en realitat és. És
tot un engany, nosaltres ens deixem enganya per comoditat, ells ens enganyen.
Un moment, i qui són els? Un moment, i com sé que no m’estic perdent(i/o
enganyat), oblidant premisses que no he pogut veure? Com se que seguint aquest
camí trobaré el que no és absurd i el que ho és? Posem per cas que no m’enganyo,
que vaig del dret, qui o què serien aquestes veus que ens duen per aquest camí?
Què els empenta a tractar-nos així? Tenen la voluntat, tenen la consciència?
Què han fet ells de nosaltres, què som nosaltres per ells? El més important,
qui són ells? El Déu del cristianisme? El portador de l’ataràxia del budisme?
La mare Terra de les religions ètniques?
Aleshores, aquestes preguntes tan rebuscades em
fan pensar i si només és un error? I si acceptem la imperfecció del món?
Aleshores, com..? què hi fem aquí? Per què seguim vius? Què ens empenta a viure?
La voluntat de viure de Schopenhauer? L’amor dels demés cap a nosaltres? La por
a la mort? Sincerament jo crec que va més enllà, crec que es basa més aviat en
la nostra curiositat perquè, almenys en algun moment, el món torni perfecte,
lògic, racional. Però, és clar, donem el cas: aleshores, tot tindria resposta,
aleshores els éssers no pensarien i no passaria res. I doncs, és imperfecte
perquè seguim endavant? I per què hauríem de voler seguir endavant si no ens
espera res allà? Hi ha alguna cosa que haguem de trobar? Els monstres que m’han
sorgit abans? Buscaria i buscaria, però res del que pugui trobar em traurà el
dolor de la pèrdua de els amistats, dels mals d’amor, d’allò que el cos vol. És
curiós, perquè no ens regim tant per la curiositat de viure, això seria el
motor immòbil de Plató, però el que ens guia és aquesta humanitat, aquest desig
de no sentir-nos sols; anant més lluny, aquest desig de sentir-nos compresos, i
per tant, aquest desig de no sentir-nos absurds, i amb absurd contrari a lògic.
No ho sé, però em sento que realment tot em decanti cap a la lògica, cap al món
perfecte i inexistent. Com quan algú s’enamora, el crea perfecte, perquè és el
moment en el que el seu desig més anhelat forma part del seu mont; podria ser
el clar exemple de la meva teoria. Molta gent pot dir el que vulgui, però
realment dubto molt que mai un animal, que no relaciona pensament, s’hagi
enamorat; l’amor és una cosa dels homes, com el pensar i el relacionar idees.
Tots porten a la mateixa porta, el món de la lògica perfecte i ideal, el qual
és lluny de l’abast de qualsevol ésser que se’l plantegi, també.
