No podia estar més contenta... Avui havia de quedar amb la Carol, qui m'ha deixat plantada (però no m'hi enfado pq unes guiris m'han regalat una T10 amb dos viategs :)), i he decidit anar a veure la Carlota, a verue si hi havia sort ja que normalment no n'hi ha. I quane stava allà he conegut a un amic seu molt majo, que estic molt conetnta d'haver-lo conegut perquè era realment molt majo i estic convençuda que no deixarà que a la Carlota li passi res, i m'ha dit que ella ja no està enganxada a la maria!!!! Dubto que hi hagi moltes sensacions més satisfactòries que veure q una de les persones que més estimes en el món ha sortit del pou, s'està tornant més sana i està prenent les regnes (riendas-cast) de la seva vida. Certament si em contraposo amb ella i la amria, i més gent dels meus voltants, jo sóc una puta nena infantil... i em sap greu ser-ho, d'alguna amnera, però d'alguna altra jo crec que de diferent mode jo també estic creixent. Tinc la sensació que tothom em veu com una nena, i suposo que estan en lo cert. També tinc un gran ubte de si és dolent o no, i de què passaria si jo "creixés" o jo "creixés" en un sentit incorrecte o diferent al seu, i, per tant, d'alguna manera jo seguiria sense atraure'ls l'interès. I suposo que el problema és aquest, que em sap greu no compartir coses amb ells, però em sap més greu del normal perquè sembla ser que jo tingui cert retard, en altres paraules: com si elles estiguéssin lluny de mi. Com si fos culpa meva per no haver crescut tan ràpid, per no tenir una mentalitat adequada... També m'adono que el tema Adrià hauria d'estar solventat fa tres segles i mig, el que passa és que ell tampoc ajuda dient-me les coses que em diu! Però potser no li hauria de restar tanta importància com li estic restan a aquest tema, doncs en realitat ha estat certament trascendenatl per mi.
Aleshores, seguint tot això, tinc la sensació que qualsevol cosa que escrigui per elles els serà insuficient o llunyana, molesta o aprofitosa. Em sap greu que hi hagi gent, inculïda jo!, que cregui que jo sóc me´s gran del que realment sóc. Em sap molt greu creure'm coses que no sóc i deixar-me de treballar a meitat, i també em sap greu fer creure els demés que sóc més del que sóc... gràcies a Déu hi ha moments en que m'adono que la perfecció està increïblement lluny de mi, i, que per assolir-la hauré de fer un gran esforç; però que sigui gran no significa que jo no faci el possible per assolir-lo.
Com pot saber-me tan greu no ésser perfecte? És que en realitat la majorioa de les coses arrelen d'aquí. D'aquí sumat a que em sap greu no saber mantindre l' amistat amb una de les persones q mha fet sentir més segura, acompanyada i a gust... Em culparia a mi, però no sé si realment tota al culap de tot és meva! És evident que potser sí, però... però potser no. Lamentablement, a vegades, és impossible fer-hi res; de la mateixa manera que, a vegades, és impossible estar a l'altura.
Igualment, és molt molt molt agradable saber que no tot està perdut!! Saber que hi ha gent que lluitarà per salvar el país, o almenys per mantenir-hi una vida dins seu.
VOLVERÉÉÉÉ!!!
.eCro (kFWeltschmerz)
No hay comentarios:
Publicar un comentario